mangar

Català antic

Verb

mangar

1. forma alternativa de menjar

Conjugació

Conjugació antiga

Formes no personals
infinitiu	mangar
gerundi	mangant
participi	mangat
Formes personals simples
indicatiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	mang	mangues	manga	mangam	mangats	manguen
					mangau
imperfet	mangava	mangaves	mangava	mangàvem	mangàvets	mangaven
passat simple	manguí	mangast	mangà	mangam	mangàs	mangaren
	mangué	manguist		mangàrem	mangàrets
		mangares			mangàreu
futur	mangaré	mangaràs	mangarà	mangarem	mangarets	mangaran
					mangareu
condicional	mangaria	mangaries	mangaria	mangaríem	mangaríets	mangarien
					mangaríeu
subjuntiu	io, yo, jo	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	mang	mangs	mang	manguem	manguets	manguen
					mangueu
imperfet	mangàs	mangasses	mangàs	mangàssem	mangàssets	mangassen
	mangara	mangares	mangara	mangàrem	mangàsseu	mangaren
					mangàrets
					mangàreu
imperatiu	–	tu	él, eyl, ell	nós, nosaltres	vós, vosaltres	éls, eyls, ells
present	–	manga	mang	manguem	mangats	manguen
	–				mangau

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB

Caló català

• Pronúncia: /məŋˈɡa/
• Etimologia: Del romaní mangel.

Verb

mangar ‎(məngá)

1. demanar, pidolar

Conjugació

	man	tuquis	ell/ella	nosaltros	vosaltros	ellos/elles
present d’ind.	manguelo (məngélu)		manguela (məngélə)
imperatiu		manguén (məngén)

Vegeu també

• Escudero, Jean-Paul; Adiego, Ignasi-Xavier. «Vocabulari del kalò català», I Tchatchipen, 2001, núm. 33

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: \maŋˈɡaɾ\
• Rimes: -aɾ
• Etimologia: Del caló mangar ‎(«pidolar»), pels furts fets amb el pretext de pidolar.

Verb

mangar trans. ‎(present mango, passat mangué, futur mangaré)

1. (col·loquial) pispar

Miscel·lània

• Síl·labes: man·gar (2)