persona

Potser volíeu: PERSONA, personà

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /pərˈso.nə/^ⓘ, occidental /peɾˈso.na/
• Rimes: -ona
• Etimologia: Del llatí persōna ‎(«màscara teatral, personatge»), segle XII.

Nom

persona f. ‎(plural persones)

1. Ésser humà.
2. subjecte
3. Tret gramatical que indica de qui o de què es parla: narrador, receptor immediat del missatge o qualsevol altre. El català, considerant que diferencia el nombre, tot plegat té sis persones.

Compostos i expressions

• persona física: En dret individu que és part d'un judici, contracte, etc.
• persona gramatical: Vegeu persona [3] (tret gramatical...).
• persona jurídica: En dret entitat que és part d'un judici, contracte, etc.

Derivats

• apersonat
• cercapersones
• personificar
• personar-se
• personat
• personatge
• Relacionats: personal

Sinònims

• cap, habitant, individu, ànima
• habitant, home, individu, subjecte, ànima, ésser

Traduccions

Traduccions

• Alemany: Person ^(de) f., Mensch ^(de) m.
• Anglès: person ^(en)
• Asturià: persona ^(ast) f.
• Basc: pertsona ^(eu)
• Belarús: чалаве́к ^(be) m. ‎(txalavek)
• Castellà: persona ^(es) f.
• Eslovac: osoba ^(sk) f.
• Eslovè: oseba ^(sl) f.
• Esperanto: persono ^(eo)
• Francès: personne ^(fr) f.
• Gaèlic escocès: pearsa ^(gd) m.
• Gallec: persoa ^(gl)
• Grec: άνθρωπος ^(el) m. ‎(ànthropos)
• Grec antic: ἄνθρωπος ^(grc) m. ‎(ánthrōpos)
• Indonesi: orang ^(id)
• Islandès: manneskja ^(is) f., persóna ^(is) f.
• Italià: persona ^(it) f.
• Llatí: homo ^(la) m.
• Llengua de signes catalana: PERSONA ^(csc)
• Macedoni: личност ^(mk) f., човек ^(mk) m.
• Malai: orang ^(ms)
• Neerlandès: persoon ^(nl) m.
• Noruec: person ^(no) m., menneske ^(no) n.
• Occità: persona ^(oc)
• Polonès: osoba ^(pl) f.
• Portuguès: pessoa ^(pt) f.
• Romanès: persoană ^(ro) f.
• Rus: челове́к ^(ru) m. ‎(txelovek)
• Sànscrit: पुरुष ^(sa) m.
• Suahili: mtu ^(sw)
• Suec: person ^(sv) inv.
• Turc: kişi ^(tr)
• Txec: osoba ^(cs) f., člověk ^(cs) m.
• Volapük: pösod ^(vo)

Verb

persona

1. Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present d'indicatiu de personar-se. («es persona»)
2. Segona persona del singular (tu) de l'imperatiu del verb personar-se. («persona’t»)

Miscel·lània

• Síl·labes: per·so·na (3)
• Heterograma de 7 lletres (aenoprs)
• Anagrames: arpones, arponés, enaspro, posaren, soparen

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, Optimot
• Vegeu el Diccionari de sinònims de Softcatalà-OpenThesaurus: persona

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: /peɾˈso.na/

Americà: alt /p(e)ɾˈso.na/, baix /peɾˈso.na/

• Rimes: -ona

Nom

persona f. ‎(plural personas)

1. persona

Miscel·lània

• Síl·labes: per·so·na (3)
• Heterograma de 7 lletres (aenoprs)

Italià

• Pronúncia^ⓘ: /perˈsoː.na/
• Etimologia: Del llatí persōna.

Nom

persona f. ‎(plural persone)

1. persona

Miscel·lània

• Síl·labes: per·só·na (3)
• Heterograma de 7 lletres (aenoprs)

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /pɛrˈsoː.na/
• Etimologia: Tradicionalment s'ha explicat la formació d'aquesta paraula amb la unió de per i sonare, és a dir «sonar a través de», ja que procedeix de l'àmbit teatral. Altres, però proposen un origen etrusc φersu (phersu, «personatge emmascarat»), que hauria derivat del grec antic πρόσωπον ‎(prósōpon, «per parlar») i que hauria donat lloc al verb llatí persōnare ‎(«posar-se una màscara»), però és difícil que la doble o grega hagi passat a una o senzilla en llatí. Una tercera proposta és que derivi del terme en grec antic ζώνη ‎(zṓnē, «disfressa»).

Nom

persōna f. ‎(genitiu persōnae)

1. màscara
2. personatge
3. (gramàtica) persona
4. (llatí medieval) persona

Declinació

1a declinació -a, -ae

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	persōna	persōnae
Vocatiu	persōna	persōnae
Acusatiu	persōnam	persōnās
Genitiu	persōnae	persōnārum
Datiu	persōnae	persōnīs
Ablatiu	persōnā	persōnīs

Derivats

• persolla
• persōnālis

Occità

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /peɾˈsu.nɔ/

Nom

persona f. ‎(plural personas o persones [aranès])

1. persona