Svoboda | Graniru | BBC Russia | Golosameriki | Facebook
Và al contegnud

Biancafioca

De Wikipedia
Lombard Quest articol chì l'è scrivud in lombard, con la Noeuva Ortografia Lombarda
Un’inlustrazzion del Carl Offterdinger che la figura vun di moment de la storia

Biancafioca l’è un cunt de fade de orisgen todesca assossenn famos, miss sgiò per la prima vœulta ind el segol XIX. I Fradei Grimm hann fait sortì la version final de questa storia ind el 1857, cont el publegàlla ind el sò Cunt de bagaj e del fogolar sota el titel de Schneewittchen.[1][2]

El cunt el gh’ha denter dei element recognossibii fiss, compagn de l’ispegg magegh, el pom invelenid, el cofen de vider e di personasg memorabii, quai la resgina cativa e i set nan.

Inlustrazzion de la Biancafioca cont i nan del Carl Offterdinger

A gh’era una vœulta, tant temp indree, una resgina adree a cusì setada sgiò de banda de una fenestra verta duranta a una bella fiocada invernal. Senza voléll la se sbusa un did cont una guggia, e en scapa fœura trè gote de sangh che fenissen sora la niv apena fiocada in su la sponda nigra de la fenestra. Donca, intanta che la remira la veduda che la gh’ha denanz, l’esprim un desideri: «Oh, quant a volarissi havégh una tosa con la pell bianca compagn de la fioca, i cavii nigher tant ’me l’eben e i laver ross rossent che paren sangh.» Un quaj temp de lì adree, la resgina la mœur intanta che l’è in pajœula, ma la riess de tute i manere a metegh el nom de “Biancafioca” a la popœula che l’ha miss al mond. Un ann adree, el bobà de la Biancafioca, el rè, el se marida ancamò. La sò nœuva mojer a l’è bella bellenta, ma ancasì una dona vanitosa che la pretega la striaria de scondon. La nœuva resgina la possed un ispegg magegh, e ogna matina la ghe domanda: «O spegg, o spegg savi comè, dim un poo, êla chi la pussee bella che gh’è?» L’ispegg el ghe dis semper che la pussee bella l’è propri lee. La resgina l’è semper satisfada de la responsa, desgià che l’ispegg magegh el dis mai di bosardie. Quand che la Biancafioca la compiss set agn, la sò bellezza la sopra sgiamò quella de la madrastra. Quand che lee chì la ghe fa a l’ispegg la soleta domanda, lu el ghe dis che la pussee bella questa vœulta l’è propri la Biancafioca.[1][3]

La resgina la se ingnechiss per via de la revelazzion. Inscì, la deventa invidiosa e, de mò inanz, la taca a havégh in œudi la Biancafioca. A la fenitiva, la ghe ordena a un casciador de menà la Biancafioca ind un bosch e copàlla. Coma prœuva del mazzament de la toseta, la resgina la ghe rœuga al casciador de portàgh indree el cœur sò de la putella. El casciador la mena ind el bosch, ma, quand che el fa per mazzàlla, el se ferma vedend che la tosa l’ha tacad a luccià. La Biancafioca la se incorsg inlora de la gamina che la sò madrastra l’ha trait in pee per gabolàlla, e la ghe dis al casciador: «Fam la grazzia, fam la grazzia, o scior casciador! Questa chì no l’è sgiustizzia! A scaparoo de cà e ghe tornaroo pu indree.» El casciador – s’cessid di lagrimon de la Biancafioca – el decid de sparmìlla e el ghe porta a la resgina el cœur de un scignal.[1][3]

Depos vesser indaita in sgir per el bosch per dei ore, la Biancafioca la descovriss una baitina propri piscinina che la ghe perten a un grup de set nan. Delzadess a cà a gh’è nissun, lee la disna con del majà che l’ha trovad lilinscì, la biv un zich de vin e pœu la va a possà ind el lecc che ghe pias pussee. Quand che i nan tornen a baita, se incorsgen subet de l’istacc de strasorden ind el qual es trœuva cà soa, e i pensen che ghe saja indait denter un lader. I vann donca a controllà tucc i canton de la baitina, infina a quand ghe invegnen la Biancafioca, indormenta in su vun di leccit. Lee la se desseda e la ghe despiega ai nan la fœusgia che la sò madrastra l’ha provad a desfesciàss de lee medema e infinamai fàlla copà. Ai nan ghe ven la passion, e i deciden de fàlla restà e de tegnì la fiolina coma una fomna de servizzi. I ghe disen de vardàss fœura quand che l’è a cà indeperlee e de fà minga indà denter nissun intanta che lor inn dree a lavorà in sui montagne.[1][3]

La Biancafioca le ven su ind una sgiovinota propri bellina e grazziosa. Intratanta, la resgina – che la cred de vesses desfesciada de la Biancafioca – la va ancamò del sò spegg per domandàgh: «O spegg, o spegg savi comè, dim un poo, êla chi la pussee bella che gh’è?» L’ispegg el ghe dis donca che la Biancafioca l’è minga nomà ancamò la pussee bella, ma el ghe despoltia ancasì che la tosa l’è dree a scondes a cà di nan.[1] A la resgina ghe ven adoss un foton de fà stremizzi, e la decid de indà a copàlla personalment. La se strasvestiss donca de veggia vendirœula e la ghe ofriss coma cadò a la Biancafioca un corset de seda tut colorad. La resgina la ghe liga adoss el corset inscì strecc che la Biancafioca la sven subet; quand che i nan riven a baita, i desseden la Biancafioca deslazzand el corset. Pœu, la resgina la se strasvestiss de peccenera e la ghe conscia i cavii a la Biancafioca cont un peccen invelenid. La tosa la zed al velen, ma la ven sanada di nan quand che ghe tœuven via el peccen del coo. A la fenitiva, la resgina la se strasvestiss de paisana e la ghe da a la Biancafioca un pom invelenid. La Biancafioca no l’azzeta subet el cadò, e inscì la resgina la taja sgiò el pom a metaa e la se fa vedé a sgagnàll. La resgina, però, l’ha majad nomà la part bianca – quella bona – cont el lassàgh la part rossa – quella invelenenta – a la tosa, che mò la taca a majà el pom senza pagura. A la Biancafioca ghe ven adoss una sogn che la feniss pu e la va sgiò ind un coma profond; la resgina la pensa donca de havé finalment trionfad. Questa vœulta, i nan inn minga bon de dessedàlla e, desgià che i pensen che l’è morta, la meten ind un cofen de vider e ghe fann adree un obet.[1][3]

Un quaj temp de lì adree, un bell prenzep adree a cascià ind el bosch el trœuva el cofen de vider indova la Biancafioca l’è staita missa sota. Apœus a havé odid la storia de la sgiovinota di set nan, el prenzep el rezzev el permiss de menà la salma de la Biancafioca indree al castell del pader indova la podarà vesser interrada. Intanta ch’inn dree a straportàlla al castell, vun di servidor del prenzep l’iscarliga e el perd l’equilibri. El rebellot el ghe da un iscosson a la Biancafioca, che la spuva fœura el toch del pom invelenid che la gh’haveva ancamò incastrad in gola, e inscì la se desseda coma per magia.[4] El prenzep el sgiojiss per quell che gh’è suzzess e el deciara el sò amor per la Biancafioca, che, sorprenduda de trovàss inscì arenta a quest bell sgioven, l’azzeta la parposizzion de mariozz. A l’isposalizzi ghe ven invidad tute i persone del ream, condemanch la madrastra de la Biancafioca.

La resgina – ancamò convencia de vesses desfesciada de la fiolastra – la va de nœuv del sò spegg per domandàgh chi che l’è la pussee bella. L’ispegg el ghe dis che a gh’è la sposa de un prenzep che l’è pussee bella de lee. La resgina la decid donca de indà a nasellà a l’isposalizzi per vedé chi l’è questa prenzipessa inscì bella. Una vœulta rivada ai festesgiament, però, la resgina la se incagniss fiss fiss quand che la se incorsg che la sposa del prenzep in quistion a l’è in realtaa la fiolastra soa de lee: la Biancafioca in persona. La resgina la prœuva a nœuser a la tosa per un’ultema vœulta, ma el prenzep el capiss subet che questa fomna a l’è una menascia per la sò nœuva mojer. Coma castigh per havé provad a mazzàgh la sposa, el prenzep el ghe ordena a la resgina de meter su un para de scarpe de ferr – rosse foghente depos vesser staite scoldade in sul fœugh – e la constrensg a ballà inscì infina a quand lee la borla sgiò a terra morta del tut. Con la mort de la resgina, l’isposalizzi de la Biancafioca e del prenzep el va inanz polid e i duu viven feliz e content.

Galaria dei inlustrazzion

[Modifega | modifica 'l sorgent]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Jacob Grimm & Wilhelm Grimm: Kinder- und Hausmärchen; Band 1, 7. Ausgabe (children's and households fairy tales, volume 1, 7th edition). Dietrich, Göttingen 1857, page 264–273.
  2. (2014-10-19) The Original Folk and Fairy Tales of the Brothers Grimm: The Complete First .... Princeton University Press. ISBN 978-1-4008-5189-8. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 English translation of the original
  4. (2014) The Original Folk and Fairy Tales of the Brothers Grimm: the complete first edition.. Princeton: Princeton University Press. ISBN 978-0-691-16059-7. OCLC 879662315. , I pp. 184-85.

Ligam de fœura

[Modifega | modifica 'l sorgent]