Què celebrem per Sant Joan: l'origen d'una festa vinculada al foc

La llum, l'aigua i sobretot el foc són els grans protagonistes d'aquesta festa que parteix d'una tradició ancestral per celebrar el canvi de solstici i l'arribada de l'estiu, el bon temps i els bons auguris

Actualitzat

Conjuntament amb la nit de Nadal i la diada de Sant Jordi, la revetlla de Sant Joan és una de les festes més significades a Catalunya. Però no només aquí. L'anomenada nit més curta de l'any --tot i que no coincideixi amb el solstici-- també és present a d'altres països europeus entroncats amb aquesta tradició, arran de l'expansió de la corona catalanoaragonesa, a partir del segle XII.

Un imperi diluït històricament amb la creació de les divisions polítiques modernes. Però tot plegat va més enllà del parentiu catalanoaragonès, que sí que conforma diversos elements comuns.

La segona idea que cal subratllar és que la nit de Sant Joan... Baptista (si hi sumem la pàtina cristiana) és una festa estesa per tot el món. A banda de la intensitat viscuda en manifestacions diverses als Països Catalans, se celebra arreu del planeta i es relaciona indiscutiblement amb el canvi de solstici.

'Especials iCat' 23.06.23 'Revetlla de Sant Joan, amb 'Casa Babylon''
La revetlla de Sant Joan té celebracions "germanes" arreu del món

Cada 23 de juny a la mitjanit, a Dinamarca també s'encenen fogueres amb la intenció de fer cremar els mals esperits; a Alacant és festa major i es planten més de dos centenars de figures amb elements de sàtira als quals també es cala foc, i totes dues festes estan emparentades amb la baixada de falles al Pirineu català, a la vall de Boí, decretada patrimoni immaterial de la humanitat des del desembre del 2015.

Foc purificador

Com assenyala el folklorista, escriptor, dinamitzador i activista Amadeu Carbó, "el foc és l'element més notori que defineix la diada de Sant Joan: es manifesta en diverses formes, amb falles al Pirineu i fogueres a la majoria dels indrets; en alguns llocs les anomenen gales, falles, foguerons..." I es completa, a l'etapa més moderna, amb petards i focs d'artifici. Com assevera Carbó:

"La festa de Sant Joan escenifica un ritual de pas. El canvi de solstici implica passar del mal temps al bon temps, del fred a la calor, de la foscor a la llum, de l'hivern a l'estiu..."

Encara que l'Església s'hagi encarregat de dotar de significació religiosa els canvis de solstici i equinocci, Carbó conclou que, en festivitats com la de la revetlla de Sant Joan:

"Les arrels venen de molt antic. La veritat és que no sabem d'on, i l'extensió del canvi del solstici abasta tot el món. Representa un punt clau del calendari. No pas del calendari civil, sinó de l'astronòmic. Un canvi que s'esdevé encara que no es vulgui, és totalment inevitable. El calendari civil que pot marcar la tradició, l'Església, l'administració... és manipulable. Per contra, el canvi de solstici, no."

Centenars de persones s'han agrupat a la platja de la Barceloneta
Centenars de persones a Barcelona per la revetlla de Sant Joan (Europa Press/Kike Rincón)

La foguera: un imant d'aplec comunitari

Jordi Bertran i Luengo és gestor cultural i professor de la Universitat Rovira i Virgili i cita l'igualadí Josep Romeu i Figueras, poeta, crític literari i doctor en Lletres, com una de les principals figures que va posar en qüestió que la foguera fos un element únic de Sant Joan.

De fet, arreu dels Països Catalans, indica Bertran, "de fogueres n'hi ha tot l'any, i a tots els canvis d'estació: per Sant Antoni, a ple hivern; Sant Sebastià; Carnestoltes, que s'acaba amb la cremada d'un ninot i l'enterrament de la sardina; Sant Pere, en què fa uns anys es bastia una revetlla ben significada, tant o més que la de Sant Joan; Sant Jaume, i fins i tot la Fia-faia de Bagà i de Sant Julià de Cerdanyola (Berguedà) o les falles, que cremen ninots per Sant Josep a València, igual que per la revetlla als focs d'Alacant."

Cremada de torxes a la festa de la Fia-faia, a Bagà (CCMA)

I és que les falles són la clara celebració de l'equinocci de primavera; novament, un cop l'Església hi ha passat el sedàs i n'ha fet una lectura nova.

'Cremà' del ninot en les falles de València
Cremà del ninot a les falles de València (Europa Press)

Per a Bertran, la diferenciació entre religiós i pagà, en el cas de la nit de Sant Joan, ja fa temps que s'ha superat des de diferents àmbits de les ciències socials. Perquè els orígens, com també subratlla Amadeu Carbó, són rics, variats i diversos, i es juxtaposen.

Això sí, en relació amb l'àmpliament difosa encesa de fogueres, Jordi Bertran s'estima més parlar d'un element sagrat:  

"Un moment sagrat, especialment propici per a l'agricultura i la vida que transcorre al costat de la natura i obtenint el rèdits de la terra i la ramaderia. Una manifestació de la societat rural, que se celebra, inicialment, als àmbits agraris."

Posteriorment, les tradicions de pagès arriben a les grans ciutats. Perquè la tradició recollida, com exposa Bertran, té l'aspecte d'una ceba que acaba embolcallant diferents capes de característiques de diferents etapes històriques, punts geogràfics i relacions d'intercanvi cultural amb el veïnatge.

Com a curiositat, Bertran desvela que les primeres fogueres per l'actual Sant Joan que hi ha documentades són, en realitat, musulmanes. "Se situen a l'època d'al-Àndalus, amb el califat de Còrdova, dins la celebració de la Pasqua islàmica del segle X."

I hi afegeix que hi ha tant de foc a Catalunya com a Màlaga, on s'encenen "moragas". Allà també cremen ninots, que venen a ser mals esperits.


"Moragas", "júas" i banys a mitjanit

La nit més curta de l'any també és de les més màgiques a la Costa del Sol. El 23 de juny, milers de persones es reuneixen a les platges per donar la benvinguda a la temporada d'estiu banyant-se a mitjanit per canviar el destí i encaminar-lo cap a bon port.

Tot plegat es fa a l'entorn de les "moragas", l'acció del rostit a l'aire lliure en què es cou peix a la brasa, generalment sardines. Històricament, el cuinat es feia després que els pescadors recollissin les xarxes de les barques.

Música de guitarres, bon ambient i, generalment, bon clima, precedeixen l'encesa de fogueres, que se salten als volts de la mitjanit, ja que, com en terres catalanes, es diu que el bot atreu la bona sort.

El moment àlgid de la nit de Sant Joan arriba amb la crema dels "júas" (un mot popular derivat de Judes), encarnats per grans ninots de drap, generalment farcits de serradures, que fan els mateixos veïns.

Representen personatges populars caracteritzats de manera burlesca. I, com a les falles, es cremen com a representació de totes aquelles coses que s'han de purificar i que no vols que tornin a la teva vida.

Més al nord, seguint la costa del Mediterrani i retornant als antics dominis de la Corona d'Aragó, hi trobem un altre indret on el 23 i 24 de juny és festa major: Alacant, on les fogueres de Sant Joan són la Festa Major de la ciutat i estan declarades d'interès turístic internacional.

Mascletà a Alacant per Sant Joan
Mascletà a Alacant per Sant Joan (Ajuntament d'Alacant/Europa Press)

L'origen és idèntic a tots els que hem resseguit fins ara: la tradició de cremar objectes inservibles amb l'arribada del solstici d'estiu. L'estesa alacantina, la "plantà", però, és impressionant. Segons el web municipal, es planten més de dos-cents monuments, l'altra manera de dir fogueres, de cartó pedra, de temàtica satírica.

Com en el cas de les falles, el dia de Sant Joan, el 24, una espectacular nit de cremà, acompanyada de la popular banyà, que duen a terme els bombers per apagar els focs, que fa les delícies dels celebrants.

Des d'un punt de vista antropològic, podem dir que la foguera aglutina la comunitat al voltant de la festa del solstici i, com diuen al País Valencià, "de la festa, la vespra", o sigui, la vigília en què es prega i es canta esperant una bona collita o, més modernament, un futur esperançat farcit dels millors auguris.

Però, malauradament, hi ha teories i reculls de tradicions inexactes, reconsiderades o directament errònies, que es van repetint, especialment a les xarxes. I és que el costumari, si no es revisa i analitza recurrentment, acaba fent pudor de resclosit.


El costumari: de la berbena a la foguera

Segons Joan Amades, folklorista i etnòleg barceloní i autor del "Costumari català" (1952) de referència, la tradició de la nit de Sant Joan, en honor a l'entrada de l'estiu, data de l'època romana. Els habitants sortien a recollir la berbena (verbena officinalis), un herbaci amb moltíssimes propietats i un suposat efecte màgic.

De fet, els romans feien servir aquesta planta per a usos medicinals i, a més a més, creien que, si arreplegaven l'herba la nit de la revetlla, no els faltaria la felicitat i la riquesa.

La verbena, l'herba de la joia i la fortuna segons els clàssics
La berbena, l'herba de la joia i la fortuna, segons els clàssics (Viquipèdia Commons)

Però, com en tot el bagatge mitològic, els abanderats de la tradició llatina no van ser els primers a xalar, la vigília de Sant Joan. Van ser els antecessors grecs els qui, al bressol de la societat occidental i de la vella Europa, encenien fogueres per festejar el naixement d'Apol·lo, el déu del Sol.

A Barcelona, la celebració de la revetlla al carrer data del segle XV, quan ja se sortien a buscar herbes medicinals la vigília del 24 de juny. El foc, doncs, va ser l'element cabdal de la festa i de les fogueres, enceses per barris, carrers o viles, una tradició que ha arribat, cada cop més apaivagada, mai tan ben dit, fins als nostres dies.

En temps pretèrits, però, el costum era encendre les fogueres davant de les masies o les cases més aïllades. Se n'encenien quatre, corresponents als quatre vents, per protegir la llar de malalties, lladres, mals esperits i embruixaments.

A les grans fogueres barcelonines, ja apunta Amades, s'hi cremava llenya i mobles vells, que recaptava la quitxalla de cada barri. La mateixa tradició es repetia a les ciutats mitjanes, viles i pobles de Catalunya.

La revetlla en blanc i negre: l'àlbum de Sant Joan a la Badalona franquista
Un noi salta una foguera com a símbol del seu pas a l'edat adulta, al carrer de Santa Anna de Badalona, l'any 1951. Autor desconegut (Arxiu Josep M. Cuyàs Tolosa/Museu de Badalona)

Al pròleg del llibre "La nit de Sant Joan a Barcelona" (2015), Amadeu Carbó assenyala que una de les festes d'arrelament més profund a la capital catalana "és la festa de Sant Joan. La vigília, el dia 23 de juny, és quan la ritualitat d'aquesta diada es manifesta amb una força que es fa difícil d'equiparar-la amb cap altra".

I continua dient que, tot i les diferències d'una localitat a una altra, d'un barri a un altre, la celebració de la vigília té denominadors comuns: "El foc, l'aigua, les herbes, la màgia, els sortilegis, una gastronomia pròpia de la diada, etc. Un ric costumari que s'ha configurat any rere any i en què cada generació ha deixat l'empremta."

Tot i l'origen pagà i els desafiaments del clergat, el foc mai no va deixar de ser present als carrers i places de totes les viles i ciutats. Amb el pas del temps, l'element del foc es manifesta, alhora, amb l'encesa de pirotècnia de colors llampants i petards.

Entronitzar el foc és un cas clar de sincretisme, o sigui, la translació de la visió del món o la cultura basada en la fusió d'elements provinents d'altres cultures --la grega i romana, en aquest cas--. És a dir, el mestissatge continu de filosofies, religions i tradicions amb el pas de les centúries.

Gravat corresponent a les fogueres de Sant Joan inclòs en el costumari de Joan Amades
Gravat corresponent a les fogueres de Sant Joan inclòs al costumari de Joan Amades

Joan Amades va ser l'autor del "vademècum" del folklore dels Països Catalans, però les seves bases, actualment, comencen a estar a bastament superades per troballes, recerques i estudis historiogràfics posteriors que han aprofundit en la crònica social de tots i cadascun dels municipis de tradició catalana.


Amades, superat: les romanalles

Com en totes les investigacions històriques, doncs, resten romanalles. El diccionari les defineix com "allò que d'una cosa roman en un lloc després d'haver-ne tret una gran part."

Aquestes romanalles de la tradició de cada territori, cultura, ètnia, estat, etc. són les que ha aprofitat l'Església per fer-ne les adaptacions corresponents i adaptar-les al curs dels esdeveniments del calendari cristià.

En el cas de la revetlla de Sant Joan i el fet religiós, la dada curiosa és que, al santoral, el del baptista és l'únic natalici que se celebra. O sigui, és l'únic beatificat del qual se'n celebra el naixement i no pas la mort o el martiri.

Sant Joan Baptista retratat per El Greco cap al 1600, en un oli exposat al MUseu del Prado
Sant Joan Baptista retratat per El Greco cap al 1600, en un oli exposat al Museu del Prado (Viquipèdia Commons)

Amb l'excepció, això sí, del naixement del Messies, que, per analogia, és el trasllat de l'arribada del solstici d'hivern, traslladat, com la nit de la revetlla, al 24 de desembre, nit de Nadal.

A països veïns, com ara Portugal, o als territoris de les antigues missions lusitanes de l'Amèrica del Sud s'hi celebra Sant Joan Baptista. Els jesuïtes es van encarregar d'introduir-ne la commemoració del naixement, enmig de l'extensa tradició local, com sempre amb protagonistes recurrents: aigua, llum i foc.

I és que, a la majoria de punts de la geografia, reflexiona Amadeu Carbó, a les fogueres de la revetlla "hi ha qui hi veu una intencionalitat renovadora, de purificació, d'encetar un nou temps, fins i tot d'alliberament del passat. L'ús d'andròmines, de tot el que fa nosa, com ara mobles vells i atrotinats com a combustible, podrien donar i refermar aquesta idea."

Celebració de Sant Joan Baptista a Porto (CC BY-NC-ND - Associação de Turismo do Porto e Norte)

El pes del cristianisme durant anys fa que, actualment, hi insisteix Carbó, ningú pari atenció "al fet solsticial com a motiu de celebració o a aquests continguts mes propis de la mística d'aquesta festa i que semblen reservats als estudiosos i erudits".

Però no deixa de sorprendre que hom es llanci a cremar desitjos escrits en un paper, o, encara més, veure com els estudiants llancen els apunts de determinades assignatures, i la seva combustió els allibera per encarar una nova etapa, si més no l'estival. Uns altres salten fogueres com a joc amb un sentit purificador, i fins i tot darrerament algunes fogueres són les escollides per tal que les flames engoleixin els xumets dels infants".

En definitiva, conclou el folklorista:

"La nit de Sant Joan és una nit màgica en qjuè tenen lloc prodigis reservats només a dates clau i significatives del calendari, com ara Nadal o Cap d'Any."

 

Sant Joan arreu

Paral·lelament, comparteixen l'element del foc celebracions com la baixada de les falles d'Alins o la cremada de falles de Sant Joan d'Andorra la Vella, sense oblidar celebracions importantíssimes a Ciutadella, a Menorca, on la festa gira entorn dels cavalls més que no pas del foc.

A les comarques del Camp de Tarragona, municipis com Valls i, a la porta del delta de l'Ebre, a l'Ampolla, també celebren la festa major. Coincidint amb el santoral, la revetlla es barreja amb actes festius de tot tipus, entre els quals destaquen bous embolats (també amb foc) o vaquetes. A Valls, a més a més, a la plaça del Blat, s'hi celebra una de les diades castelleres, la de de Sant Joan, més significatives de la temporada.

A Reus, la revetlla també coincideix amb la festa major, en aquest cas la de Sant Pere, i la nit més curta de l'any es vesteix amb una foguera a la plaça del Mercadal, que dona pas, l'endemà, a l'espectacular tronada que anuncia l'inici de la Festa Major de la ciutat.

Flamarada d'una foguera cap al cel (CCMA)

Foguerons a Eivissa

En l'actualitat, els petits foguerons s'han anat substituint per falles de més grans dimensions, tot i que encara s'hi continua ballant al voltant. La dansa assegura una voluntat d'allargar el dia més llarg de l'any, per a tots els dies de la vida, amb una idea clara de protegir-se de les adversitats.

Antigament, a gairebé totes les cases de pagès s'organitzaven nou focs amb una distància concreta entre ells. Els havien de saltar petits i grans i, alhora, es cantaven gloses i es disparaven trabucs.

Evidentment, la festa s'acabava tard, al voltant de la foguera. Purificació i protecció contra els mals esperits i les bruixes, que es creia que sortien la nit de Sant Joan.


Falles al Pirineu

Al Pirineu, pobles com Isil i Alins, al Pallars Sobirà, o Boí, Barruera, el Pont de Suert i Vilaller, a l'Alta Ribagorça, els fallaires preparen el descens de troncs encesos muntanya avall fins arribar al poble, on encenen la gran foguera.

Les guspires dels faros, muntanya avall, descriuen un panorama declarat també patrimoni immaterial. A la plaça del poble també s'hi encén la foguera, al voltant de la qual, a la mitjanit, s'hi ballen danses tradicionals i populars.

Les falles són, en realitat, troncs d'arbres encesos en flames, que, diuen les llegendes, foragiten els mals esperits i asseguren bones collites. La tradició de les falles del Pirineu es remunta a temps immemorials.

Les falles poden ser teies d'una sola peça, anomenades rentines, o peces de fusta de pi aguantades amb filferro i amb un mànec de freixe o d'avellaner.

El conjunt de falles i matolls crea una foguera amb un tronc al mig, que es coneix amb el nom de faro, d'on surten les teies enceses. El faro pot ser en un punt alt de la muntanya o a la plaça del poble.

Baixada de les falles a Durro, a la Vall de Boí
Baixada de les falles a Durro, a la vall de Boí (CCMA)

Boles de foc a Andorra

Andorra celebra la revetlla de Sant Joan fent giravoltar unes falles enceses amb el foc sagrat del Canigó. Any rere any, els pobles de totes les parròquies es veuen envaïts per unes boles de foc que giravolten sense aturador.

Des de temps immemorials, les valls d'Andorra han fet giravoltar falles la nit de Sant Joan. De fet, hi ha qui apunta que l'origen dels fallaires es remuntaria, segons la llegenda, a l'època de Carlemany, al segle IX, quan haurien ajudat l'emperador en les seves conquestes.


Crema de l'Haro a Les

A Les, a la Vall d'Aran, el dia de la revetlla cremen l'Haro, un tronc d'avet pelat d'uns dotze metres que queda plantat fins a la nit de Sant Joan de l'any següent i que esdevé el centre d'un cerimonial que vol escenificar i perpetuar el sentiment d'agraïment a la terra al moment del solstici d'estiu, just quan la terra torna a donar fruits.

Els joves, mentrestant, fan cremar les eshalhes, que es confeccionen amb peles de cirerer i que, una vegada enceses, fan voleiar per damunt dels caps i fan arribar el foc arreu.

Crema Haro Les
Crema de l'Haro a Les (CCMA)

Salt de fogueres a Xàbia

El 23 de juny també s'encenen fogueres a Xàbia, on la tradició local diu que els joves del poble les han de saltar, i així tindran sort i fortuna tot l'any.

D'aquesta manera, seguint la tradició, els joves recorren totes les fogueres, una per una, i les salten. La particularitat d'aquesta pràctica és que els joves porten al cap corones de murta florida.

Quan arriben a la darrera foguera, la més grossa, els participants demanen un desig, es desprenen de la corona de garlanda i la tiren al foc perquè la consumeixin les flames, fet que allibera el portador de malalties i mala fortuna.

Revetlla de Sant Joan amb una foguera encesa (ACN)

Sant Joan a Europa

A molts punts d'Europa també s'hi celebra Sant Joan. On més arrelat està és a Anglaterra, Irlanda, Portugal -amb les fogueiras de Sant Joan-, Noruega, Dinamarca, Suècia, Finlàndia i Estònia.

A Dinamarca, la nit de Sant Joan (Sankthansaften) se celebra d'una manera molt semblant a com se celebra la nit de Walpurgis a Suècia: tot encenent fogueres al capvespre.

Així descriu els actes la pàgina del Ministeri d'Afers Exteriors danès:

"Els danesos se solen reunir amb la família i els amics per sopar junts. Si el temps ho permet, després s'acudeix a una foguera local. Allí s'encén el foc amb la bruixa al capdamunt, al voltant de les 10 de la nit. Abans, una persona coneguda sol pronunciar el discurs de la foguera. Després del discurs es canta la cançó 'Midsommervisen', datada del 1885. És la cançó del solstici d'estiu, de Holger Drachmann, que representa l'essència de les clares nits d'estiu nòrdiques i una visió romàntica idealitzada de la cultura pagesa.

Malgrat que el solstici d'estiu cau el 21 de juny, la nit de Sant Joan es considera l'autèntic solstici i, per tant, la nit més curta de tot l'any. Segons la creença popular, per això té una força especial i les forces del mal també entren en joc. Es creu que les bruixes passen amb l'escombra anant cap a l'aquelarre. Per mantenir allunyat el mal s'encenen fogueres, preferentment als llocs més elevats. Col·locar una bruixa –feta de roba vella farcida– a la foguera és una tradició que no es va estendre de debò fins al segle XX."

La figura d'una bruixa, amb escombra inclosa, en una foguera d'una platja danesa
La figura d'una bruixa, amb escombra inclosa, al capdamunt d'una foguera en una platja danesa (Viquipèdia Commons)

A Estònia, com a Finlàndia i Lituània, Sant Joan és una festa important. Els estonians es reuneixen amb els familiars per menjar, beure, cantar i també per encendre fogueres. La festa, com a Dinamarca, és tan important com Nadal.

Pel que fa al continent americà, on la celebració del solstici correspon a l'hivern, Sant Joan se celebra especialment al nord-est de l'Argentina, al Brasil -amb les Festes Juninas-, Bolívia, Colòmbia, Cuba, Xile, l'Equador, el Paraguai, el Perú, Puerto Rico i Veneçuela, amb vincles amb les antigues tradicions i llegendes espanyoles, com la de l'Encantada.

ARXIVAT A:
Cultura popularSant Joan
NOTÍCIES RELACIONADES
Anar al contingut